El trencament confessional d’Europa durant el segle XVI entre catòlics i protestants tingué un impacte fonamental en el camp de la santedat. Les crítiques emeses per Luter, Calví o Zwingli sobre els excessos en la veneració dels sants i el risc de caure en la idolatria, impactaren directament en el sí del catolicisme. El Concili de Trento (1545-1563) reforçà el paper dels sants com a intercessors entre els fidels i la divinitat, accentuant el seu rol com a patronus, és a dir, com a devocions vinculades a un territori concret sobre el qual exercien de protectors i advocats celestials. Així, la santedat esdevingué un veritable element identitari d’una ciutat o d’un ens territorial, contribuint a la cohesió entre els seus membres i estaments.

​

Barcelona no fou aliena a tot aquest procés. Els cultes tradicionals més estesos com santa Agnès, santa Llúcia o santa Bàrbara, convivien amb les heroïnes locals com santa Madrona i especialment santa Eulàlia, aclamades com a patrones. Al seu costat però, durant l’època moderna es gestà un nodrit panteó femení, en el qual s’uniren figures locals com la mercedària santa Maria de Cervelló, que seria canonitzada l’any 1692, però també altres cultes no estrictament autòctons com santa Isabel de Portugal, santa Magdalena de Pazzi, santa Rosa de Lima, i especialment santa Teresa de Jesús, la beatificació de la qual fou celebrada amb grans festes l’any 1615.

​

Santes medievals i modernes arrelaren amb major o menor fortuna a la Catalunya del barroc, sovint apadrinades dels respectius ordes religiosos que cultivaven la seva veneració. En aquest procés d’implantació de noves devocions jugaren un paper fonamental aspectes com la circulació de relíquies, la predicació, els relats hagiogràfics i les arts en general.

​

Les imatges de la santedat femenina eren un poderós instrument que, un cop codificat, havia de ser fàcilment reconegut per tot tipus de fidels gràcies a la presència dels atributs. Creus, vaixells, llibres, flors, rosaris i un llarg reguitzell d’objectes acompanyen les figures de les santes amb l’objectiu d’individualitzar-les, però especialment de remetre a uns episodis concrets dins la seva biografia, en els quals havien demostrat una conducta virtuosa que els havia valgut la seva ascensió a la glòria dels altars. Un cop interpretades de manera convenient per les veus autoritzades dels ministres de Déu, les santes esdevenien així un veritable model de comportament per a la dona cristiana.