Durant la Baixa Edat Mitjana i els inicis de l’Edat Moderna proliferen els intents de reforma religiosa de diversa índole, però que sovint comparteixen un mateix denominador comú: la necessitat de retornar d’una manera o altra a la puresa inicial i d’enfortir l’experiència directa amb la divinitat. La devotio moderna, basada en la connexió personal amb Déu i les mostres actives d’amor cap a Ell, esbossades per Tomàs de Kempis a La imitació de Crist, va tenir molta influència en aquells moments.

En aquest context les autobiografies femenines de monges o beates se’ns presenten com un clar exemple d’aquest afany de perfeccionament espiritual, però alhora com una gradual conquesta de les protagonistes –no sempre necessàriament conscient- de la capacitat d’interpretar la seva pròpia experiència religiosa i de la trobada d’un camp propi a través de l’expressió de les seves vivències en forma d’escriptura. De fet, s’ha assenyalat que aquest tipus de literatura no va tenir en aquells moments històrics una equivalència en el món masculí.

La procedència social i l’erudició d’aquestes autores pot ser molt diferent, però si fem un estudi comparatiu de les seves produccions escrites, podem trobar que comparteixen una sèrie de característiques comunes i que totes elles –o la major part- estableixen un vincle molt especial amb el seu confessor o guia espiritual. Això sovint planteja un debat apassionant sobre l’autoria del text, ja que si bé en general comencen dient que escriuen la seva vida i les seves experiències religioses per mandat del seu confessor, a mesura que avença la narració es produeix de manera gradual un desplaçament cap a una connexió més directa amb Déu i la figura del confessor com a factor d’autorització de la paraula, tendeix a diluir-se.

Tenint present tot això, no costa gaire d’entendre que algunes d’aquestes dones tinguessin problemes amb la Inquisició o fossin vistes amb desconfiança i que un cop acabat el Concili de Trento (1545-1563), es produïssin intents reiterats per parts de les autoritats eclesiàstiques de convertir-les en monges de clausura.

El CRAI-Biblioteca de Reserva vol presentar-vos una selecció de les autobiografies femenines que custodia en el seu fons, posant l’esment sobretot en les catalanes, però alhora us vol oferir algun exemple de la recepció baix-medieval o moderna en forma de traducció catalana o castellana d’alguna d’aquestes obres que per la seva influència mereixen un especial interès: és el cas de la vida d’Àngela de Foligno. Així mateix, volem arrodonir el cercle escriure-traduir-llegir amb una petita mostra de les lectures de Juliana Morell, de la qual no disposem de la seva autobiografia, però sí alguns exemplars de la seva biblioteca, una de les poques biblioteques femenines i una de les poques dones, juntament amb Santa Teresa de Jesús i Isabel II, representades en el Paranimf de la Universitat de Barcelona.