Morir és el final que tot ésser viu tindrà. La humanitat s’ha enfrontat a la mort amb rituals i cerimònies diverses segons les èpoques, els llocs i fins i tot les modes. Un element comú ha estat la voluntat de garantir una mort propera, fins i tot familiar, d’aquelles persones estimades que ens deixen. A mesura que ens apropem al nostre món contemporani, la mort ha estat medicalitzada en un entorn hospitalari i les vetlles ja no es fan a casa, es fan als tanatoris. Hem allunyat la mort i s’ha creat un tabú que en la cultura occidental ens porta a no expressar les nostres pors i els nostres sentiments davant la pèrdua. El dol ja no és de color negre i les campanes rarament toquen a morts a les ciutats. Una part d’aquests canvis els podem relacionar amb l’adopció per part del conjunt de la societat de les noves tesis higienistes sorgides durant els segles XVIII i XIX: els enterraments ad sanctos o apud ecclesiam que unien els morts amb els vius han deixat pas als cementiris contemporanis. Desplaçar les sepultures dels entorns urbans i codificar legalment i administrativament el fet de traspassar, ha creat uns espais segregats però adjacents a les urbs modernes, les ciutats dels morts al costat de les ciutats dels vius.