Entre els epitafis més comuns que figuren a les làpides dels cementiris catalans, destaquen expressions com “Bon repòs” o “Etern repòs”, que auguren un bon viatge ple de tranquil·litat i serenor vers la vida eterna, però també un bon descans a les despulles dels finats. Curiosament, aquest desig contra trasllats no desitjats difícilment es complica en el cas dels monarques o personatges il·lustres, les tombes dels quals podien ser profanades a causa dels avatars bèl·lics o saquejades en situacions de vulnerabilitat. En aquest sentit, cal recordar l’exemple de la tomba de Pere II el Gran a Santes Creus, com una raresa excepcional i pràcticament única de tomba que s’ha preservat pràcticament intacta des de l’època medieval. En el cas dels cossos sants, o difunts en olor de santedat, la mutilació i desfragmentació de la integritat anatòmica dels finats, per tal d’obtenir-ne relíquies, fou una constant des de l’alta Edat Mitjana. No obstant, les obertures dels seus sepulcres també podien respondre a altres finalitats com els reconeixements dels cossos per part dels cirurgians i metges durant els processos de canonització, els trasllats a noves capelles o bé les sortides dels sarcòfags en processó per tal de sol·licitar favors celestials en temps d’epidèmies, sequeres o guerres.