Dins del món de les exèquies, el túmul o castell de dolor era un dels elements centrals, esdevenint una de les màximes expressions de l’arquitectura efímera lligada a la mort. Seguint els estils de cada període, i atenent a la importància de la persona honorada, es creaven estructures que combinaven materials nobles com la fusta o la pedra, amb altres d’inferior qualitat però de gran efectisme com els oripells, el cartró, el teixit, el paper o el paper maixé. El caràcter efímer d’aquestes composicions ja és en sí mateix un simbolisme de la transitorietat de la vida. Als elements arquitectònics s’incorporaven al·legories escultòriques i elements poètics que feien del conjunt un veritable testimoni del dol per la pèrdua de qui ens deixava. Alguns exemples podien assolir unes alçades tan elevades com els espais religiosos on es disposaven. El castrum doloris és la representació visual de la mort a partir del funeral, i al voltant del qual es desenvolupa la cerimònia religiosa. El seu lloc era a l’altar, i en el cas que fos un funeral amb absència del cos difunt, s’incorporava un cenotafi per mantenir la memòria. La producció d’aquestes solemnitats era molt costosa i la documentació d’època sovint incorpora referències sobre la necessitat de reduir despeses a partir de diversos mecanismes, per exemple, reutilitzant estructures anteriors que eren conservades per a un nou ús, o bé aprofitant elements d’altres muntatges efímers habituals com els monuments de Setmana Santa, o les màquines de Corpus. La legislació sobre el dol i les decoracions funeràries també reflexionen sobre l’excés econòmic d’aquestes demostracions luctuoses, sobretot quan eren dedicades a l’aristocràcia, ja que la Corona ho volia mantenir com a privilegi àulic exclusiu.