“Vanitas vanitatum et omnia vanitas” podem llegir a la Bíblia (Ec 1, 2): vanitat de vanitats, i tot és vanitat. L’ésser humà es veu abocat a la corruptibilitat de la matèria que forma el seu cos. El símbol del rellotge que ens marca el pas del temps, l’arbre que perd les seves fulles, la flor marcida, el crani, l’espelma apagada o la fruita menjada pels cucs són tan sols algunes de les imatges que el llenguatge de la vanitas ens ha deixat al llarg de la Història de l’art. La humanitat ha de morir, i davant d’aquesta por podem riure’ns del desenllaç final, o preparar-nos per acceptar amb resignació el nostre propi designi. Per fer front a aquest inexorable final dels dies terrenals, i inici de la nostra vida espiritual, podem llegir els ars moriendi o els tractats de la bona mort. La Religió ha codificat el fet de morir, i per acompanyar al moribund i als seus familiars van esdevenir força populars aquests textos des d’època medieval fins ben entrat el segle XX.