Ignasi de Loiola, la Companyia de Jesús i Catalunya (1522-2022).
Una mirada històrica a través del Fons Antic de la Universitat de Barcelona

Comentari a l’obra 

​

Nascut a Reus, Pere Gil i Estella (1550-1622) ingressava a la Companyia de Jesús el 4 de març de 1574, als vint-i-tres anys. En aquesta conjuntura, el recentment fundat orde religiós vivia immers en un notable dinamisme marcat per la finalització del concili de Trento, participant activament en el procés de confessionalització dut per la Contrareforma. En la societat barcelonina de tombants de segle, doncs, el jesuïta reusenc n’esdevenia una figura d’una gran rellevància. Gil mantingué una estreta relació amb l’alta jerarquia política i religiosa de la ciutat, el Principat i la Corona. Sense anar més lluny, el duc de Monteleone, virrei de Catalunya, i del qual en fou el confessor durant els anys 1603-1610, era qui l’hi entregava el privilegi reial per imprimir – per una durada de deu anys - la present obra.

​

Modo de aiudar a ben morir, als qui per malaltia, ò per iusticia moren, publicada a Barcelona el 1605, s’inclou en el copiós i qualitatiu treball intel·lectual que Pere Gil produïa en vida. Des d’aquest, el jesuïta bastia un veritable projecte evangelitzador, el qual responia a les necessitats religioses del seu entorn, i que trobava, en l’humanisme, un pilar fonamental. A mitjan 1598, Gil publicava el Memorial de Manaments, una epístola amb que buscava augmentar la formació dels clergues. El mateix any, el jesuïta s’embarcava en l’ingent i ambiciosa tasca d’escriure una història tripartida del Principat. Tot i que mai arribà a la impremta, podem assenyalar la Història cathalana (1598-1602) del jesuïta reusenc com un dels primers projectes reeixits d’història de Catalunya. Amb el seu treball, l’autor reusenc s’inseria en un gran corrent d’efervescència intel·lectual que travessava la Companyia a finals del segle XVI, amb la voluntat de preservar l’espiritualitat ignasiana.

​

El Modo de aiudar a ben morir era aprovat pel bisbe de Barcelona Rafael Rovirola el 1604. A inicis del segle XVII, ja existia una llarga tradició de tractats per acompanyar a hom en el suplici dels últims dies. Des del De visitatione infirmorum, atribuït per Gil a Sant Agustí, fins a la Instruccion para ayudar à bien morir de l’humanista i sacerdot valencià Juan Martín Cordero. La salvació de les ànimes, però, havia adquirit una gran actualitat arran de Trento. D’aquesta manera, l’obra responia a la iniciativa de l’anterior prelat, Joan Dimes Loris, d’una gran vocació reformadora. Aquest, i fruit de la seva mort sis anys abans, no en va poder veure mai el resultat.

​

Alhora, el text de Pere Gil també responia a la gran necessitat que tenien els religiosos del Principat “de modo y forma per aiudar à ben morir en llengua Cathalana als naturals della”, car era gran pena veure als rectors i sacerdots catalans, tan doctes en la teologia, en l’administració de sagraments i en la predicació; tan lligats en afrontar la salvació de les ànimes. Unes raons similars portaven al jesuïta reusenc a traduir al català l’obra de Thomas Kempis; Contemptus mundi (1621).

​

El text, encarat a alliçonar als rectors en un afer tan important com ho era l’acompanyament de les ànimes en el seu pas de la vida terrenal a la celestial, estava dividit en dues parts. La primera era dedicada als qui moren per mort natural, és a dir, de malaltia corporal, i la segona als que moren de mort violenta, és a dir, per sentència de la justícia. La divisió i matèries de l’obra denoten, un cop més, la gran humanitat que revesteix el conjunt de l’obra. Tanmateix, la lectura d’aquesta, com la concebé Pere Gil, no només era profitosa als religiosos del Principat. L’obra també havia de servir a qualsevulla persona perquè en les seves pàgines trobés com esmenar la vida segons la rectitud catòlica, preparant-se així a ben morir.

Martí Roca Vilajuana
Graduat en Història i màster en Història i identitats en el Mediterrani Occidental (segles XV-XIX)