Fill de Marina Sáez de Licona i de Beltrán Yáñez de Oñaz, de la casa de Loiola, Ignasi procedia d’una família de la baixa noblesa basca. Seguint la tradició d’armes del seu llinatge, participà, dins les files de l’exèrcit de Carles I, en la defensa de Pamplona del setge dels francesos de 1521, on va caure greument ferit. Durant una llarga convalescència en què es lliurà a la lectura de vides de sants, Ignasi va decidir abandonar la seva trajectòria militar per «dedicar-se a Crist». Així, posà rumb a Barcelona amb el propòsit d’embarcar-se cap a Roma per obtenir el permís del papa per anar a Terra Santa, decidit a visitar els Sants Llocs. Entre 1522 i 1523 viu entre Montserrat i Manresa, on el descobriment de la seva nova vocació el reté. Al monestir de Montserrat, escena que veiem en el gravat de 1612 exposat en aquest àmbit, Ignasi renuncia a tota la seva vida anterior i entra en contacte amb l’espiritualitat promoguda dècades enrere per l’abat benedictí García Jiménez de Cisneros (1455-1510), de gran influència per als Exercicis espirituals que Loiola mateix començarà a escriure, en una primera versió, a la Cova de Manresa. Tant en la seva autobiografia com, després de la seva mort el 1556, en les hagiografies que enaltiran la seva figura, Ignasi de Loiola serà representat com el soldat que canvia les lluites «del segle» per centrar-se en un combat per a la conversió i la imitació de Crist. Amb la canonització d’Ignasi el 1622 l’Església catòlica culminava la fixació d’un model modern de santedat, d’un individu ben contemporani que palesava les inquietuds de la societat catòlica del seu temps.