L’estructura de la Companyia de Jesús, aprovada pel papa Pau III el 1540 i definitivament fixada en les Constitucions de 1554, s’havia començat a formar a la Universitat de la Sorbona, a París, on Ignasi, juntament amb altres estudiants com Francesc Xavier, Pierre Favre o Diego Laínez (successor d’Ignasi al capdavant dels jesuïtes com a general de l’orde), estudiaven teologia (el propi Ignasi no seria ordenat sacerdot fins al 1538) i vivien com una fraternitat. A diferència dels altres principals ordes nascuts a l’edat mitjana o de les seves branques reformades dels segles XV i XVI, els jesuïtes es caracteritzaven per ser una congregació de sacerdots no conventual (no eren, per tant, religiosos-monjos) i, sobretot, per sumar un quart vot d’obediència al papa als tres vots tradicionals dels ordes religiosos (pobresa, castedat i obediència). La Companyia (Societas Iesu, en el seu nom llatí) va ser dissenyada com una «milícia espiritual» de Crist al servei de l’Església, preparada per actuar in itinere (una mobilitat que era menys freqüent en un orde religiós convencional, però del tot característica en els jesuïtes), i adaptat a l’agenda de necessitats de l’Església de la Contarreforma: així, per exemple, els jesuïtes jugarien un paper fonamental en els territoris germànics en disputa confessional entre catòlics i protestants alhora que esdevenien un actor protagonista de l’evangelització d’Amèrica.

La Companyia va rebre, en els primers temps, importants suports de monarques catòlics com el propi Felip II. Tanmateix, la seva independència respecte del control exercit per les monarquies sobre les pròpies esglésies nacionals –emparades en el dret de patronat–, juntament amb la forta influència que van tenir en la societat occidental del seu temps, acabaria provocant l’animadversió envers els jesuïtes per part del poder polític del segle XVIII i per altres ordes religiosos, especialment els dominics. Un exemple d’això últim ho tenim en els fets ocorreguts a Barcelona el 1633 relacionats per Gaspar Vicens a la seva Miscel·lània (Ms 1010) i que constitueixen un bon precedent del que passaria en el segle següent. Les monarquies absolutes, aleshores, van fer el pas de prohibir l’acció dels jesuïtes als seus estats, expropiant-ne els seus béns, i exigint a Roma la dissolució de la Companyia. A la Monarquia espanyola i els seus dominis a les Índies, Carles III va emetre la pragmàtica d’expulsió dels jesuïtes el 1767, de la qual veiem un exemplar en aquesta vitrina.