Ignasi de Loiola, la Companyia de Jesús i Catalunya (1522-2022).
Una mirada històrica a través del Fons Antic de la Universitat de Barcelona

Comentari de l'obra

​

La Ratio Studiorum, de 1686, presentada en aquesta exposició virtual, procedeix del Col·legi de Sant Ignasi de Manresa i és una còpia de la Ratio atque instituto studiorum Societatis Iessu (1599), un plantejament de l'ensenyament ordinari que la Companyia de Jesús impulsaria des de les Constitucions del col·legi de Messina (1541) i fins a la publicació final d'aquesta recopilació reglamentària de contingut pedagògic plegat de normatives i funcions que havien cobert els membres i les autoritats acadèmiques dels col·legis en l'àmbit educatiu.

​

La Companyia es va esforçar per elaborar els seus plans d'estudis a l'hora d'organitzar els col·legis partint de la tradició clàssica, pròpia i característica del Renaixement; la devotio moderna i les demandes socials. Per començar amb la seva tasca educativa, als jesuïtes se'ls van confiar les classes de gramàtica dels primers cursos. La metodologia de la Ratio Studiorum rau en l'aprenentatge eficaç, gestat per la relació entre uns mestres i uns alumnes, i la proposta de tècniques per estimular la concentració, així com exercicis diversos i variats en modalitat i la pràctica de la repetició per la memorització, adaptades a cada matèria d'estudi. El procés per arribar a la Ratio Studiorum tal com avui la coneixem, apareix en les primeres versions de les Constitucions (1541), que tot i ser llunyanes a un plantejament de l'ensenyament ordinari, sí parla d'educar i mostrar als infants la doctrina cristina. No es plantejava l'establiment d'una càtedra explícita, i no és fins que el 1546, amb l'aprovació de la presència a l'Església de la Companyia, s'afavoreix als jesuïtes perquè puguin implicar-se plenament en tasques educatives.

 

El mètode didàctic que seguia la Ratio Studiorum era, per tant, el següent: un pla d'estudis unificat i ordenat, amb objectius definits i la divisió per grups i classes de nivell (estudis inferiors, superiors i un tercer cicle de teologia per aquells que optaven al sacerdoci). Proposava així mateix l'existència d'una nova relació mestre-alumne per optimitzar el diàleg i evitar anonimitzar o marginar als alumnes, promovent així la satisfacció dels estudiants. Establia un tríptic didàctic de tres fases: preelecció, repetició i aplicació dels exercicis pràctics. La normativa de la Ratio es dirigí també a pactar una sèrie de normes, les Regles del Prefecte, que els mestres havien de seguir. L'educació dels alumnes no es basava en classes teòriques i la consegüent examinació en la matèria, sinó, com és sabut, l'element fonamental de la pedagogia ignasiana era la memòria: aprendre de memòria les normes gramaticals, memoritzar passatges sencers i obres clàssiques.

Els primers jesuïtes asseguraven que el domini de les llengües clàssiques – grec, llatí i hebreu – donaven accés a entendre textos més complexes i abstractes de filosofia, teologia i ètica. Es capacitava també als estudiants per entendre textos polítics i morals, i se'ls aproximava al bon ús de la paraula, l'elegància i la contenció dels gestos, així com en la virtut de les accions i del comportament, tal com havien fet els autors clàssics.

 

L’esforç de la Companyia per crear una pedagogia unificada ha remès en un llegat històric i de model educatiu avui encara vigent en els col·legis de l’orde jesuïta.

 

Marina Bover Romero
Graduada en Història